Plancus , ī, m. (= πλατύπους, breitfüßig, Gloss.) eine Familie der gens Munatia, s. Orelli Onomast. Cic. p. 412 sq.; vgl. Plin. 11, 254.
... dem Zunamen Plancus, aus der am bekanntesten L. Munatius Plancus, Legat Cäsars, Caes. b. G. 5, 24, 4; b. c. 1, 40, 5: L. Munatius Plancus imperator, Cic. Phil. 3, 38: dessen Briefe an ...
1. praes , praedis, m. ( nach Paul. ex Fest ... ... das Vermögen-, die Habe der Bürgen, ne L. Plancus praedes tuos venderet, Cic.: in praedibus praediisque vendendis, beim V. der ...
auctor , ōris, c. (augeo; dah. unrichtig autor ... ... S. (Ggstz. dissuasor), multarum legum aut auctor aut dissuasor, Cic.: Manutius Plancus auctor senatus consulti, Tac. – γ) der Bestätiger, ...
2. adiūtor , ōris, m. (adiuvo), der Unterstützer ... ... . Opimium omnibus bonis evertisse, Cic. – hic adiutor meus et monitor, Ter.: Plancus nunc adiutor Bruti, nunc proditor, Vell. – adiutor iracundiae, Ter.: victoriae ...